Unitat 8 - pronoms relatius, interrogatius i exclamatius

Pronoms relatius

1. “que” es pot substituir per “els quals” en oracions adjectives explicatives (els alumnes, els quals van estudiar) però no especificatives (els alumnes que van estudiar).
2. Si ens referim a persones i no hi ha antecedent, és millor posar “qui” (el que vinga primer → qui vinga primer).
1. Si va precedit per determinant pot anar en plural (els qui vinguen primer).
3. Després de preposició monosíl·laba usem “què” per a coses i “qui” per a persones (els alumnes amb qui vaig anar, els cotxes amb què vam arribar).
1. Si la preposició és bisíl·laba, preferirem “el qual” (els cotxes sobre els quals vam parlar).
2. Podem posar “amb el que” si s’hi podria posar un substantiu (no parle d’aquests llibres, sinó dels (llibres) que vam veure ahir).

Pronoms interrogatius

1. No diem “que cotxe” sinó “quin cotxe”.
2. No diem “que tal” sinó “com” (què tal estàs → com estàs).
3. “On” pot anar precedit per “a”, però no és aconsellable.

Pronoms exclamatius

1. “Que” mai porta accent (que calenta que està la sopa!)

Unitat 7 - determinants: demostratius, possessius, numerals, quantitatius i indefinits

Demostratius

1. Hi ha tres demostratius forts (aquest, aqueix, aquell). En valencià i nord-occidental també existeixen (este, eixe, aquell) però és més correcte usar els primers.
2. Poden fer d’adjectius (aquella xica és) o de pronoms (aquella és).

Possessius

1. Llur, llurs s’usen quan hi ha més d’un posseïdor, però només són recomanables en registres literaris.
2. Quan un possessiu és evident pel context, en prescindim (agafa el teu llibre → agafa el llibre).
3. “Propi” es pot usar per reforçar un possessiu (m’he ferit amb la meua propia espasa) però no per emfasitzar la identitat d’un substantiu (va vindre el mateix rei).

Numerals

1. En algunes frases fetes canvien els numerals: allà on menja un en menjen dos, ha quedat amb un pam de nas, això ho faig amb una esgarrapada, explicar-ho en quatre paraules, està a quatre passes d’ací.
2. “El número u” és un anglicisme, millor usar “el campió” o “el millor”.
3. Els multiplicatius (excepte “doble”) tenen masculí o femení quan volen dir “tantes vegades l’altre” (un sou triple que el teu, una dosi tripla).
4. Si volen dir “format per x elements”, només tenen una forma (una aliança triple).

Quantitatius

1. “Bastant” té plural, però no té femení (no hi ha bastants cadires).
2. “Prou” és invariable (no té prou diners).
3. En oracions negatives, interrogatives i condicionals usem “gaire” en compte de “molt” (amb la moto no córrec gaire).
4. Per a expressar quantitat indefinida no diem “uns” sinó “uns quants” (has d’esperar uns quants dies).

Indefinits

1. No es por dir “algun” per referirse a “un poc de” (encara queda algun temps → queda una mica de temps).
2. En oracions negatives, interrogatives i condicionals usem “cap” o “res” (si vols res, avisa’m).
3. No podem dir “ser algú” per expressar “ser important”, però sí dir “no ser ningú” per expressar el contrari.
4. Per expressar addició, en comptes d’usar “altre” direm “més” (encara en queden altres dos → encara en queden dos més).
5. No es pot dir “cada” per emfasitzar (fa cada cosa → fa unes coses).
6. “Mateix” és invariable si va darrere del substantiu (la professora mateix, la mateixa professora).
7. “Tot” i “mig” són invariables davant de topònims sense article (tot Espanya, tota la Marina Alta).
8. “Varis” només és vàlid com a equivalent de “variats” (portava vàries camises → portava diverses camises).

Unitat 6 - l’article

L’article i els topònims. Remarques sobre apostrofació i contracció

1. El / de:
1. S’apostrofen davant de vocal o h.
2. No s’apostrofen davant de diftong (el iogurt).
2. La:
1. S’apostrofa davant de vocal o h.
2. No s’apostrofa davand de I / U àtones (la universitat).
3. No s’apostrofen els noms de lletres ni acrònims que es pronuncien lletra a lletra (la ema, la UGT).
4. Per etimologia no apostrofem la host, la una, la ira.
5. No apostrofem si una paraula porta prefix a- i causa confusió (la asimetria).
6. Duen article (amb minúscula i seguint les normes de contracció) l’Argentina, les Balears, el Brasil, el Canadà, les Canàries, l’Equador, els EUA, les Filipines, l’Índia, el Japó, el Marroc, el Paraguai, el Senegal, el Sudan, l’Uruguai, la Xina.

Absència i presència de l’article

1. No posem article davant d’infinitius amb valor verbal (m’agrada sopar ací) però sí si estan sustantivitzats (m’agrada el sopar).
2. Frases fetes que van sense article: no badar boca, desfer camí, posar-se de tots colors, contra corrent, a cura de, en totes direccions, parar taula, caure en oblit, Tots Sants.
3. Frases fetes que van amb article: constar en l’acta, no donar l’abast, a les bones, no alçar el cap, estar en el cartell, sembrar la sitzània, entrar en els detalls, a la destra i a la sinistra, estar a la disposició de tothom, a la mercé de, a la meitat de, estar en la nòmina, quedar-se sense el, estar al punt, al més tardar, fruita de la temporada, a les palpentes, tots a l’una, els uns i els altres.

L’article neutre

1. Les frases fetes castellanes amb “lo” es tradueixen de forma diferent al català: a lo grande (a cor què vols), a lo hecho pecho (una vegada fet ja està fet), a lo largo de (durant), a lo largo y a lo ancho (de cap a cap), con lo puesto (amb la camisa a l’esquena), de lo lindo (d’allò més bé), lo más mínimo (gens ni miqueta), lo mejor de lo mejor (el bo i millor), lo que son las cosas (ves per on), mejorando lo presente (amb tots els respectes), por lo civil (pel jutjat), por lo demás (a part d’això), por lo pronto (d’antuvi), todo lo contrario (al contrari), lo que sufrieron (com van sofrir).

Unitat 5 - el nombre

Mots invariables

1. Els dies de la semana (els dilluns).
2. Els noms acabats en -us (anus, cactus).
3. Alguns noms compostos (comptagotes, milhomes).
4. Els pluralia tantum, mots que només tenen forma plural (les acaballes, els postres, les alicates, els diners, les farinetes, les golfes, els queviures, les tallarines) i singularia tantum, que només tenen singular (el cel, la gent, la botànica).
5. Alguns noms concrets: ananàs, fons, plebs, pols, tos, urbs, àlies, atles, alferes, bíceps, càries, glotis, llapis, messies, pelvis, piscolabis...
6. Els colors beix, blaugrana, rosa.

Divergències de nombre respecte del castellà

1. Van en singular Blancaneu, gelosia, rodalia, parafang, guardabosc, parabrisa, portaequipatge, portalàmpada, llevaneu, gratacel, trencaglaç.
2. A més hi ha frases fetes que en català van en singular: llançar per l’aire, cantar com un àngel, prou broma, cavall de cursa, caixa de canvi, evasió de capital, cara de circumstància, dir a la clara, superar amb escreix, demanar compte, unitat de cura intensiva, do de comandament, no eixir amb aquesta, actuar a esquena, a tota hora, escapar de la mà, posar mà a l’obra, me la pagaràs, viure de renda, ni en somni, tindre vista al mar, d’alta volada.
3. Altres frases fetes van en plural: fer aigües, anar camps a través, entesos, estar a les escoltes, muntanyes russes, tocar a morts, llevar els ulls del damunt, ser papers mullats, estar en paus, romandre en peus fins, donar proves de, tindre les sangs calentes, perdre els sentits, últimes voluntats.

Unitat 4 - el gènere

Divergències de gènere respecte del castellà

1. Són masculins els afores, el batent, el dot, un escafandre, un espinac, un estratagema, un pendent, un senyal, un tèrmit, un titella.
2. Són femenins una àgape, una allau, una aroma, una crep, una escalopa, una esplendor, la frescor, la gènesi, una icona, la merenga, la nespra, la remor, la síndrome, la suor, les tallarines, la verdor.

Mots de doble terminació

1. Alguns noms canvien de significat segons el seu gènere: un albor (peix), una canal (canonada), la canalla (xiquets), el cremallera (ferrocarril), una planeta (destí), el son (fet de dormir), la son (ganes de dormir), el vall (excavació), la vall (depressió entre muntanyes).

2. Pel que fa a les professions:
1. Algunes tenen masculí i femení: advocada, ajudanta, bidella, capatassa, cartera, cònsol, doctora, física, jutgessa, metgessa, oficiala, pediatre, sergenta, síndica.
2. Altres només tenen un gènere: bus, cap, pilot, terapeuta.
3. Solem fer la forma contracta afegint una barra i totes les lletres a partir de la vocal tònica (funcionari / ària, advocat / ada, administrativo / iva, interí / ina, arqueòleg / òloga).
3. Alguns adjectius tenen masculí i femení: agresta, cortesa, covarda, estudianta, grisa, magrebina, marroquina, pobra.
4. Però altres només tenen una forma: rude, víking.

Unitat 3 - accentuació

Accentuació de la e

1. En occidental la e és tancada en la majoria dels mots aguts (café, francés) i en els infinitius (conéixer, estrényer).

Accentuació de la o

1. És tancada en la majoria dels mots aguts (camió, avió) excepte en açò, això, allò, però, arròs, espòs, terròs, ressò, en els participis dels derivats de cloure (conclòs, inclòs) i en alguns noms propis (Ambròs, Besòs).
2. És oberta en la majoria dels plans i esdruíxols (història, sòlid) excepte en els derivats de córrer (descórrer, incórrer) i les formes verbals de ser (fóra, fóreu) i algunes excepcions: estómac, furóncol, escórpora, fórmula, góndola, pólvora, tómbola, tórtora.

Divergència en la síl·laba tònica respecte del castellà

1. Són aguts celtiber, ciclop, criquet, elit, flascó, handicap, oboé, pivot, quetxup, sandvitx, timpà, tiquet, xandall, xassís, xiclet, zenit, oboé, els mots acabats en -trop (filantrop) noms de persones (Boris, Raimon) i de llocs (Carpats, Tibet, Biarritz, Zuric, Munic).
2. Són plans acne, aeròstat, alvèol, auriga, bantu, conclave, exegeta, fagòcit, libido, medul·la, míssil, prènsil, quadriga, tèrmit, torticoli, tulipa, hematòcrit, els mots acabats en -cit (fagòcit), -fit (tal·lòfit), -lit (aeròlit), -ol (nuclèol), -osi (osmosi), -esi (mimesi), -fon (intèrfon), -stat (termòstat), noms de persones (Arquimedes, Èdip, Èol, Espàrtac, Vladímir) i de llocs (Eufrates, Marràqueix, Ucraïna).
3. Son esdruíxols aurèola, diòptria, èczema, ènema, gàmeta, isòbara, olimpíada, mètopa, pàtxuli, pneumònia, rubèola, mots acabats en -lisi (electròlisi), -ode (elèctrode), -clasi (hipodermòclasi), noms de persones (Àtila, Dàmocles, Péricles) i de llocs (Etiòpia, Hèlsinki, Himalàia, Kàtmandu, Míkonos, Marràqueix, Míkonos).
4. Poden ser aguts o plans antílop, fotòlit, repòrter, xilòfon, pèrit, saxòfon, xòfer, els compostos de -edre (hexàedre)

Accent diacrític

1. Porten accent diacrític be (corder o lletra), bóta (recipient per al vi), cóm (llavamans), cóp (mesura de capacitat), cós (cursa), déu (divinitat), féu (passat de fer), jóc (anar a jóc, anar a dormir), mèu (miol de gat), móra (fruit), nét (de l’avi), ós (animal), pèl (cabell), pórca (faixa de terra), rés (responso), ròssa (animal vell i flac), séc (plec de roba), sèu (sebo), sóc (verb ser), sòl (terra), véns (verb venir), vés (verb anar).
2. Algunes paraules derivades d’altres amb accent diacrític mantenen l’accent (adéu, rodamón, besnét, subsòl).

Dièresi

1. La usem per indicar que I / U no fan de semivocals (raïm).
2. En cas que s’haja de posar accent, tindrà preferència l’accent (veí, veïna).
3. Hi ha casos que la dièresi no cau sobre vocal tònica; aquests són més difícils de detectar i s’han de memoritzar: traïdor, ensaïmada, suïcidi, arruïnar, aïllar, diürètic, genuïnament, amoïnar, ataüllar, intuïció, apaïsat, atuïment, viduïtat.
4. També els cultismes derivats usant -itat (viduïtat), -al, -itzar (homogeneïtzar), -esa (fluïdesa) s’escriuen amb dièresi encara que els primitius portaren diftong.
5. Els infinitius, gerundis, futurs i participis no porten dièresi.

Unitat 2 - consonantisme

Oclusives p/b, t/d, c/g

1. Dupliquen la d addicció, addició.
2. Dupliquen la c àccessit, succedani.
3. Dupliquen la g suggestió, suggeir.

Oclusiva / fricativa b/v

1. S’escriuen amb v alcova, almívar, arravatar, gavardina, avortar, cascavell, civada, crivellar, envestir, espavilar, pavelló, rave, sivella, tàvec, trèvol, volta.
2. S’escriuen amb b baró, beina, berruga, biga, bolcar, debanar, rebentar, rebolcar, saba.
3. Encara que un mot patrimonial s’escriga d’una forma, el cultisme corresponent es pot escriure d’altra (avortar / aborció).

Fricatives alveolars z/s/ss/c/ç

1. Moltes paraules acabades en “sis” en castellà acaben en “si” en català (paràlisi, anàlisi, tesi...)
2. Hi ha una correspondència entre la z del castellà i la ç catalana (caça / caza), però en algunes paraules d’origen àrab es correspon amb s / ss: alferes, arròs, assot, gaseta, gessamí, hissar, montsó, pretensiós, sarbatana, sentinella, sèquia, sòcol.
3. També hi ha mots que en castellà tenen c i en català z: atzembla, atzerola, botzina, zenit, zitzània.
4. Quan pronunciem essa sonora:
1. a principi de paraula escrivim z (zero).
2. davant o darrere de consonant escribim z (colze, senzill).
3. entre vocals escribim s (casa), excepte en amazona, ozó.
5. Quan pronunciem essa sorda:
1. a principi de paraula escribim s (sabata).
2. davant o darrere de consonant escrivim s (pensar).
3. entre vocals escribim ss (passar).
6. Per raons etimològiques podem posar c/ç, però seria l’excepció. Normalment les posaríem quan en castellà es posa z.

Fricatives i grups africats palatals j/g, tj/tg, x

1. La x es llig com la ch castellana a principi de paraula (xic) i després de consonant (panxa).
2. Es llig com la sh anglesa en alguns topònims i antropònims (Xixona, Xavier).
3. Es llig com ks entre vocals (taxi), a final de paraula (complex) i en paraules cultes quan va darrere de x (esfinx, larinx, linx).
4. Es llig com gz en mots començats per “ex” més vocal, h o consonant sonora (exacte, exhibir, exdiputat).

Nasals m/n

1. S’escriuen amb m empremta, femta, imam, impremta, somriure.
2. S’escriu amb mn somnàmbul.
3. S’escriuen amb nn enneasíl·lab, innocent, mil·lenni, annalista, ennovar, innocu, tarannà, annex, mannà, tripinnat.

Laterals l/l·l/ll

1. Una forma de saber si una paraula és compararla amb el francés, l’italià o l’anglés (umbrella / ombrel·la).

Vibrants r/rr

1. Després de prefixos escribim una R (autoretrat) excepte en prerrogativa, birrem, trirrem.

La H

1. No pronunciem la h en hàmster, handicap, Hèlsinki.
2. Porten h ham, harmonia, harpia, hissar, subhasta, subtrahend.
3. No porten h abillar, cacauet, Munic, ostatge, arpa, coet, orfe, exuberant, truà, Zuric.

La K

1. Molts mots estrangers amb k s’han adaptat: búnquer, joquei, màrqueting, pàrquing, quimono, rànquing...