Unitat 3 - accentuació

Accentuació de la e

1. En occidental la e és tancada en la majoria dels mots aguts (café, francés) i en els infinitius (conéixer, estrényer).

Accentuació de la o

1. És tancada en la majoria dels mots aguts (camió, avió) excepte en açò, això, allò, però, arròs, espòs, terròs, ressò, en els participis dels derivats de cloure (conclòs, inclòs) i en alguns noms propis (Ambròs, Besòs).
2. És oberta en la majoria dels plans i esdruíxols (història, sòlid) excepte en els derivats de córrer (descórrer, incórrer) i les formes verbals de ser (fóra, fóreu) i algunes excepcions: estómac, furóncol, escórpora, fórmula, góndola, pólvora, tómbola, tórtora.

Divergència en la síl·laba tònica respecte del castellà

1. Són aguts celtiber, ciclop, criquet, elit, flascó, handicap, oboé, pivot, quetxup, sandvitx, timpà, tiquet, xandall, xassís, xiclet, zenit, oboé, els mots acabats en -trop (filantrop) noms de persones (Boris, Raimon) i de llocs (Carpats, Tibet, Biarritz, Zuric, Munic).
2. Són plans acne, aeròstat, alvèol, auriga, bantu, conclave, exegeta, fagòcit, libido, medul·la, míssil, prènsil, quadriga, tèrmit, torticoli, tulipa, hematòcrit, els mots acabats en -cit (fagòcit), -fit (tal·lòfit), -lit (aeròlit), -ol (nuclèol), -osi (osmosi), -esi (mimesi), -fon (intèrfon), -stat (termòstat), noms de persones (Arquimedes, Èdip, Èol, Espàrtac, Vladímir) i de llocs (Eufrates, Marràqueix, Ucraïna).
3. Son esdruíxols aurèola, diòptria, èczema, ènema, gàmeta, isòbara, olimpíada, mètopa, pàtxuli, pneumònia, rubèola, mots acabats en -lisi (electròlisi), -ode (elèctrode), -clasi (hipodermòclasi), noms de persones (Àtila, Dàmocles, Péricles) i de llocs (Etiòpia, Hèlsinki, Himalàia, Kàtmandu, Míkonos, Marràqueix, Míkonos).
4. Poden ser aguts o plans antílop, fotòlit, repòrter, xilòfon, pèrit, saxòfon, xòfer, els compostos de -edre (hexàedre)

Accent diacrític

1. Porten accent diacrític be (corder o lletra), bóta (recipient per al vi), cóm (llavamans), cóp (mesura de capacitat), cós (cursa), déu (divinitat), féu (passat de fer), jóc (anar a jóc, anar a dormir), mèu (miol de gat), móra (fruit), nét (de l’avi), ós (animal), pèl (cabell), pórca (faixa de terra), rés (responso), ròssa (animal vell i flac), séc (plec de roba), sèu (sebo), sóc (verb ser), sòl (terra), véns (verb venir), vés (verb anar).
2. Algunes paraules derivades d’altres amb accent diacrític mantenen l’accent (adéu, rodamón, besnét, subsòl).

Dièresi

1. La usem per indicar que I / U no fan de semivocals (raïm).
2. En cas que s’haja de posar accent, tindrà preferència l’accent (veí, veïna).
3. Hi ha casos que la dièresi no cau sobre vocal tònica; aquests són més difícils de detectar i s’han de memoritzar: traïdor, ensaïmada, suïcidi, arruïnar, aïllar, diürètic, genuïnament, amoïnar, ataüllar, intuïció, apaïsat, atuïment, viduïtat.
4. També els cultismes derivats usant -itat (viduïtat), -al, -itzar (homogeneïtzar), -esa (fluïdesa) s’escriuen amb dièresi encara que els primitius portaren diftong.
5. Els infinitius, gerundis, futurs i participis no porten dièresi.